La ceba, un dels cultius més antics de què tenim coneixement, procedeix probablement de l’espècie silvestre Allium vavilovii (Hanelt,1990), i és a l’antic Egipte on es troben les primeres proves gràfiques del seu consum en gravats a les tombes de la tercera i quarta dinastia (2700 aC).
Aquests documents, juntament amb mencions bíbliques al llibre del’Èxode i evidències del consum a Mesopotàmia, fan pensar que la domesticació de laceba comença fa uns 5.000 anys, segurament de manera simultània a diferents zones dels actuals Iran i Pakistan.
Molt probablement, durant la domesticació es va afavorir un canvi en el patró al·lomètric del creixement de la planta en favor del bulb, se’n va escurçar el cicle de vida fins a la biennalitat i es va adaptar a un gran nombre d’ambients (Hanelt,1990).
També és a ell a qui s’atribueix l’ús de la salsa típica associada a aquest plat, la salsa salvitxada o romesco, elaborada a base d’ametlla, avellana, nyora, tomàquet, all, vinagre i oli d’oliva (Lladonosa, 2005).
A principis de segle XX, el consum de calçots quedava relegat a les celebracions d’algunes famílies vallenques i no és fins a mitjan segle passat quan es comença a popularitzar. Primer a través de calçotades populars, i, posteriorment, transcendeix les comarques tarragonines fins a estendre’s arreu de Catalunya i fins i tot en altres punts de la península Ibèrica.
Actualment, el consum dels rebrots de la ceba és una pràctica habitual arreu del món per disposar de ceba durant tot l’any, ja que sovint aquests rebrots són consumits com a cebes tendres. Certament, doncs, l’ús dels rebrots de la ceba és difícilment atribuïble al pagès de Valls, però segurament el fet que el consum de calçots vagi més enllà del simple fet d’alimentar-se, i que s’hagi convertit en un menjar associat a les celebracions, sí que és atribuïble al seu descobriment o redescobriment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada