12 de febr. 2015

Un exemple de rotació de conreus per la tardor-hivern



A la natura la diversitat de plantes i éssers vius assegura la fertilitat del sòl. En canvi, en un hort productiu sovint es redueix el nombre d'espècies cultivant poca varietat d'exemplars, arribant  fins hi tot, a cultivar una sola espècie com en el cas dels monocultius.

En aquests cassos el conreu d'una sola planta any rera any, sobre el mateix terreny, en provoca el seu desgast fins arribar-lo a esgotar i provoca el desequilibri ecològic. Cadascuna de les plantes absorveixen de la terra  alguns tipus de minerals i a la vegada, mentre aquestes es van desenvolupant, poden segregar algunes substàncies que poden ser molt tòxiques per la terra on es conreen o bé pels exemplars de la seva mateixa espècie.

A més el monocultiu fa que hi proliferin els paràssits i les malalties que acaben per convertir-se en plagues devastadores. En agricultura ecològica l'associació de conreus és una tècnica que manté l'equilibri del sòl i a més redueix la majoria d'inconvenients de plagues i malalties esmentades. La rotació consisteix en alternar en la mateixa zona de l'hort plantes diferents que s'ha demostrar experimentalment que "funcionen" i aporten l'equilibri al conreu.
a la foto hi teniu  un exemple per conrear a la tardor i l'hivern.

Una mica d'història dels calçots


La ceba, un dels cultius més antics de què tenim coneixement, procedeix probablement de l’espècie silvestre Allium vavilovii (Hanelt,1990), i és a l’antic Egipte on es troben les primeres proves gràfiques del seu consum en gravats a les tombes de la tercera i quarta dinastia (2700 aC).

Aquests documents, juntament amb mencions bíbliques al llibre del’Èxode i evidències del consum a Mesopotàmia, fan pensar que la domesticació de laceba comença fa uns 5.000 anys, segurament de manera simultània a diferents zones dels actuals Iran i Pakistan.

Molt probablement, durant la domesticació es va afavorir un canvi en el patró al·lomètric del creixement de la planta en favor del bulb, se’n va escurçar el cicle de vida fins a la biennalitat i es va adaptar a un gran nombre d’ambients (Hanelt,1990).


En comparació amb la ceba, el calçot és un cultiu extraordinàriament modern i, fins al moment, molt local. Es creu que, a finals del s. XIX, un pagès de Valls, en Xat de Benaiges, va descobrir els calçots tirant a la brasa uns brots de ceba vella. Aquests es van cremar per fora, però van quedar tendres per dins.

També és a ell a qui s’atribueix l’ús de la salsa típica associada a aquest plat, la salsa salvitxada o romesco, elaborada a base d’ametlla, avellana, nyora, tomàquet, all, vinagre i oli d’oliva (Lladonosa, 2005).

A principis de segle XX, el consum de calçots quedava relegat a les celebracions d’algunes famílies vallenques i no és fins a mitjan segle passat quan es comença a popularitzar. Primer a través de calçotades populars, i, posteriorment, transcendeix les comarques tarragonines fins a estendre’s arreu de Catalunya i fins i tot en altres punts de la península Ibèrica.

Actualment, el consum dels rebrots de la ceba és una pràctica habitual arreu del món per disposar de ceba durant tot l’any, ja que sovint aquests rebrots són consumits com a cebes tendres. Certament, doncs, l’ús dels rebrots de la ceba és difícilment atribuïble al pagès de Valls, però segurament el fet que el consum de calçots vagi més enllà del simple fet d’alimentar-se, i que s’hagi convertit en un menjar associat a les celebracions, sí que és atribuïble al seu descobriment o redescobriment.



Post Ads (Documentation Required)

Author Info (Documentation Required)